UNA LECTURA DE LES OMBRES SEDU~~ES DE RAMON GUILLEM. Primera part


Save this PDF as:
 WORD  PNG  TXT  JPG

Tamaño: px
Comenzar la demostración a partir de la página:

Download "UNA LECTURA DE LES OMBRES SEDU~~ES DE RAMON GUILLEM. Primera part"

Transcripción

1 UNA LECTURA DE LES OMBRES SEDU~~ES DE RAMON GUILLEM Les ombres seduides' és el tercer llibre de poesia de Ramon Guillem en catala. Apareix gairebé tres anys després de L'hivern remot2 i cinc anys després de D'on gran de~igs'engendra.~ Un total de tres llibres publicats en l'espai de cinc anys (per6 escrits entre 1981 i 1988), en els quals hi ha tot un procés de recerca i un afany constant d'establir un profund dilleg entre l'home i l'art. Per aixb, Les ombres seduides és una continuació de L'hivern remot, i a la vegada, aquest ho és de D'on gran desig s'engendra. I la continuació no és tan sols temporal. Podríem dir que es tracta d'un procés d'intensificaci6 formal o metaforica, la qual cosa és parallela a un procés de concreció en els temes: la mort i el desig, la combinació dels quals crea colors tan diferents com ara i'amor, la memoria, la por, etc. Tanmateix, pero, no m'agradaria de reduir la poesia de Ramon Guillem a un esquema tan simple. les ombres seduiiies consta de dues parts, les quals intentaré d'analitzar tot seguit. Cal dir, pero, que només és la meua lectura; així doncs, per damunt de tot estara la subjectivitat. Primera part La primera part del poemari conté un total de tretze poemes relativament llargs, dels quals I'últim, <<Esbós de l'altra mortn, mereix una especial atenció, no sols pels seus 94 versos sinó, de més a més, perquk suposa una culminació o eixida respecte dels altres poemes de la primera part i, alhora, avanqa el que s'esdevindrh en la segona. La llargaria dels poemes sera, estructuralment, d'una vital importancia, en la mesura que forneix tot un terreny idoni per al 1. Les ombres sedui'des. Alzina: Bromera, L'hivern remot. Valtncia: Gregal, D'on gran desig s'engendra. Valtncia: Federació d'entitats Culturals del País Valencia, El Cingle, Ramon Ramon 83

2 desenvolupament de les metafores. Aixo respon a una manera ben concreta de concebre el fet poktic. Al10 que ens vol comunicar el poeta no es pot expressar amb una simple metafora, ni tan sols amb un conjunt, sinó que necessita, per la forqa congknita d'allo que ens vol dir, de tot un paisatge poktic, metaforitzat i, no cal ni dir-ho, íntim. A <<Cambra buida,,, el primer poema del llibre, ja ens apareix aquest paisatge mefaforitzat. D'una banda, un paisatge desolador, metafora del pas del temps; d'altra banda, un paisatge que simbolitza un retorn al temps passat (<<Grinyolen les rodes del temps, invisible/quasibé una espurna de rail salta,/pren de sobte en l'herba del camí, flameja,)). Aquesta fluidesa de metafores que ideen tot un paisatge rau, com ja he dit, en el germen creador del poema. Aixi, el pas del temps, aquesta ctabskncia d'aigua entollada,), esdevé tragic, com podem comprovar a <<Avar febren,, on el poeta no només sent el temps sinó que aquest 1'impel.leix cap a un final incert: ai el llit del riu és ara ceguesa,). Pero, tot i seguint amb <<Cambra buida),, el paisatge que simbolitza el retorn al temps passat, qo és, el record que naix amb la forqa de desig (l'espurna del rail que salta i pren de sobte en l'herba del camí) també es produira d'una forma tragica, vitalment, necessariament tragica, car ambdós paisatges estan abocats a afrontar-se. Amb altres paraules (i aixo val per a tota la primera part): hi ha, d'una banda, un goig experimentat, passat, i d'altra banda, el poeta busca, investiga, dins la seua solitud (<<la meua solitud és ombra desitjada,,, ens dira a <<De solitud,,) aquella experikncia que ara, passat el temps, considera més pura encara. Sera el desig, font inesgotable de memoria, la forga capaq d'arribar als llocs més recondits (<<inclús cau la mortlen l'impetuós torrent que tot ho arrossega),) i, precisament per aixo, I'afrontament dels dos paisatges s'esdevindra d'una forma radical, extrema, tragica. Aixi doncs, el poeta intenta de redimir la fugacitat del goig amb la memoria (memoria poktica, podríem dir), en la mesura que recordar no és només aixo sinó que és revifar i sentir el mateix desig, o almenys, la mateixa forqa que aquest conté. Pero, a més a més, el desig és el creador de la membria, perque encara que en teoria és a110 més fragil i inconstant, es convertira en al10 més ferm. Aixi, a <<Illa,), el poeta ens dira: 84 Reduccions

3 Qui: hi ha més ferm, amor, que l'esclat del llampec, que 1'8gil reflex del flam a dintre l'aigua, que el raig del sol a punt d'esvorar-se? Per damunt d'aquest desig hi ha, tanmateix, una escletxa vital que, a la vegada, enlluerna i obsessiona el poeta. L'actitud que pren es resumeix perfectament al poema <<La veu de Cemuda,). El poeta ens diu: <<si he de triar corriol, sera aquell de les pedres nues,,, és a dir, el camí de la solitud (ceaquest que sols coneixen uns pocs vilatanslcom un oblit darrere de l'ermita derru'ida,,), car aquest (amb el somni, amb el poema) pot arribar als llocs més recondits: cepur, travessa les terres ermes),. I després ens dira: A voltes, pero, entre els parracs de I'ombra, entre les runes blanques del somni, un xafec inclement, una pluja convulsa, nega l'aire d'aquell mar on vaig banyar-me Per tant, hi ha moments en qui: el poeta és negat (inundat) per aquell desig que és font inesgotable de memoria, revifament d'un goig anterior. Aixi doncs, se n'aprofita: c<icom no beure d'aquesta deu passatgera,/d'aquest avui dels ulls, de l'iinimalarrossada!>>. Pero els dos Últims versos especifiquen: <<Encar que demalel sol altíssim sabra la nova abskncia,). He reprodu'it gran part del poema perqui: la postura que ens mostra ací el poeta, crec, és decisiva. Al capdavall, l'objectiu del poemari, aquella for~a congknita de qui: abans parlava, és la transcendbncia (en el pur sentit metafísic). El poeta, al llarg d'aquesta primera part, dubta encara sobre la realització d'aquest objectiu dins la memoria. Pero el record és (encara que magic perqui: sempre hi és) ceimperceptible, com el solclque en l'aire deixa aquell cos de cendra,/com l'ali: de la casa abandonada,,, com ens diu a <{Remor creixent,,. La solució ens duu directament a l'últim poe- ma, ccesbós de l'altra mortn. Abans, pero, cal esmentar que el poeta ha dubtat. Així, a <<Vides paral.leles,,, ens dira: Ramon Ramon 85

4 Estimbant-te, encara creus que és incert l'oblit, que la mort no sempre és definitiva Malgrat aixo, haura d'assumir, finalment, la inexorabilitat de la mort i el seu acoblament al cercle de la vida (ceterra exacta, sense tu el cor no existeix))), car si un hom coneix els límits de la realitat li és més faci1 transgredir-10s en la ficció, exactament com passara a l'ccesbós de l'altra mort)). L'c(Esbds de l'altra mort)). Aquest poema, als ulls del lector, és configurat amb dos tipus de lletra. Cadascun d'aqusts correspon, en teoria, a dos tipus de veu, la qual cosa ens indica que hi ha un desdoblament del jo poktic. Per aixo mateix, a més de la complexitat dels símbols que s'hi utilitzen, el poema es presta a diverses interpretacions. Jo intentaré relacionar-10 amb la resta dels poemes perquk crec que és una eixida de les tensions que s'hi han produ'it. Reconec, no obstant aixo, que la decisió és bastant subjectiva i que hom podria considerar perfectament el poema sense comparar-10 amb els altres; així doncs, l'ccesbós de l'altra mort)) deixaria de ser una eixida a les tensions que s'han produ'it en aquesta primera part. Per a mi, els fragments que estan amb lletra normal corresponen a la veu normal, ccomnipotentn, del poeta, i els que estan amb l'altre tipus de lletra corresponen a l'atra veu, veu ccin offi, podríem dir, que després explicaré la seua funció. En la primera intervenció de la veu normal del poeta, després d'haver intervingut la veu ccin offn, se'ns diu: De lluny, escolte ara com trafeguen amunt i avall, d'un lloc a un altre, els seus somnis els homens com un carruatge entre la fronda espessa. He subratllat les paraules celluny)) i cesomnis)) perquk ens avancen la situació espacial de la veu ain off~. A més a més, aquesta primera intervenció de la veu normal trenca amb to elegíac i premonitori de 8 6 Reduccions

5 la veu en ccoff)). Aquesta, precisament, serh l'esbós de l'altra mort: <<jo sóc l'altra que ha de venim. Pero, qut és l'altra mort? N'hi ha dues, de morts? De fet, quan torna a intervenir la veu normal del poeta ens en presenta una: la visió típica de la mort: Ajupida, corbada pels anys, com tots els divendres, ve aquesta dona -vestit negre de vellut, rugós mocadoramb l'acurat ram de violes que acostuma Aquesta incertesa aparent se solucionarh en un pla estrictament pottic. La típica mort, l'ajupida i corbada, és aquella mort que el poeta veu des de la vida; l'altra, la que se'ns revela amb un to premonitori, és la <<vertadera)) mort. 6s a dir, el poeta ha fet un desdoblament del jo pottic per copsar el misteri últim, per seduir l'ombra que existeix més enlla de la vida. Per qut? Sí, per poder transcendir. El poeta s'endinsa en la seua solitud per trobar una solució al pas del temps que, implacablement, l'empeny cap a la mort. La solució passa pel fet que la mort mateixa se li revele com un desig potent que, malgrat tot, roman a la mattria: bull un riu de lava sota aquest cobert d'hores resseques, és que encara tinc el vol de l'astor endins els ulls és que encara fressegen les fulles del pubis i tremen velams com aranyes del cor Tanmateix, aquesta criatura engendrada pel poeta, aquesta mort <<vertadera>), se li rebelelara, car s'ha adonat de la seua prestncia i, com sabem, la ultratomba no admet els curiosos: algú que ignore ha jugat amb mi, i vol que dibuixe i vol que esbosse Ramon Ramon

6 si travesse, pero, aquest mar d'incertesa... ~Quk tindré per a mi, quines ones rebran aquesta plajtab L'aventura, pero, hi perdura, i l'ombra ha estat sedui'da. El propbsit del poeta s'ha acomplert. Ara bé: l'home s'ha d'aconformar amb aquesta transcendkncia? Perquk, al cap i a la fi, seduir no és aconseguir, ni molt menys. Segona part: La fosca candint-se Formalment, aquesta segona part es diferencia bastant de la primera. Ara el poeta s'ha volgut subjugar sota un canon mktric ben concret i, de més a més, establir entre els poemes, mitjan~ant una skrie d'argúcies, una atmosfera de conjunt. Les conseqükncies d'aquest treball, realment impressionant, determinaran substancialment la nostra lectura. A més a més, el poeta, conscient o no, ha minvat les referkncies a la realitat, ~o és, moltes vegades l'element a quk es refereix la metafora desapareix. Tot aixo fa que els poemes esdevinguin més complexos, i alhora, es carreguen d'una major riquesa interpretativa. El text, per tant, s'autoescriu, moltes voltes, linealment amb la nostra lectura. Tanmateix, el problema de fons és el mateix que en la primera part, per6 ara la idea de la mort adquirira una major importancia. La <<Fosca candint-se>> (així és com es titula aquesta segona part) s'obri amb una cita de Dylan Thomas: <<I ja la mort no tindra cap més domini>>; i el primer vers del primer poema ens diu: <<Sumeixte, mort, en tendres decasí.labs)>. Hem vist com a l'<<esbós de I'altra mort>> el poeta havia fet parlar la mort, I'havia, si més no, sedui'da, i tot aixo dins els límits estrictes del poema. Ara, per tant, hi ha la voluntat explícita de vkncer-la amb utendres decasíl.labs>>: el concepte de transcendkncia sera possible en l'interior del poema. La <<Fosca candint-se>> és tot un procés de tensions, de lluita, entre el poeta i la mort, la fosca. El poeta, fins i tot, s'hi obsessiona. Al 88 Reduccions

7 poema XI ens diu: {{Mort: figura que tallant vull fer estatua, com marbre detingut, com baf gla~at de l'eco solitari, com agulles del rellotge en la mar profunda, com si fos possible travessar les aspes quedant-ne immune>>. Cal paralitzar la mort dintre el poema, que hi esdevinga estatua com un marbre detingut, perquk és l'unica manera de sortir-se'n immune. Pero fixem-nos-hi: la mort ja no es defineix en termes univerals (com a 1'aEsbÓs de l'altra mort,,) sinó que existeix en la mesura que el poeta s'hi ha obsessionat, en la mesura que cal combatre-la. A més a més, el poeta ens vol fer creure (per mostrar una major versemblanca) que, fins i tot en termes pobtics, no és gens faci1 de vkncer la mort. La seua veu, per tant, ens apareix immersa en un bosc de tenebres: << Són tan confuses, al bell mig del bosc, les ombres rere els arbres! La nostra por és la mar grossa, fremint el nostre rai com un bri de palla>>. Inclús, en alguns poemes, com el X, la lluita s'estableix entre pols contraris, la nit i el dia, i el poeta, angoixat, s'acara a la fosca amb una tremenda for~a vital: ((Deixa'm ulls, deixa'm mars, amplíssims espills on veig llambrejar les ombres sedui'des, colors que esmalten la foscuria>). També, en alguns poemes apareix la figura de l'estimada, o millor dit, la figura de la dona (la diferkncia d'abstracció és important), a la qual adverteix, com al poema XII, en quin espai tenebrós es veuen immersos i quina és la manera de combatre'l: ({Per aixo, intente el gla^ del somni en el poema, i Ilence, dins la tarda solitaria, l'ham al pou insondable de la paraula>>. Així doncs, el poema sera la cuirassa que el protegeix de la mort, el límit que la mort no pot mai travessar: {{Mort, tu que vols de foc guarnir aquest crepuscle talment una ombra dol~a, iquk fas ací, no saps que no pots veure'm?>). Al capdavall, l'única manera de transcendir: {(ets, sumida, mort, en tendres decasíl.labs>>. Ramon Ramon

Sitemap